L’esport femení viu un moment d’expansió sense precedents. Cada vegada són més les dones que competeixen al màxim nivell i que aspiren a construir-hi una carrera professional. Però en aquest camí, hi ha una realitat que continua plantejant interrogants: la maternitat.

No és una obligació, sinó una decisió personal. Però quan arriba, sovint ho fa en forma de dilema. En quin moment tenir fills? És possible tornar a competir després d’un embaràs? Quin impacte tindrà en el rendiment? Mentre que la carrera esportiva dels homes rarament s’atura per aquesta qüestió, per a moltes esportistes la maternitat implica, com a mínim, una pausa.

Davant d’aquest escenari, cada jugadora construeix el seu propi camí. N’hi ha que decideixen prioritzar la carrera esportiva, d’altres que opten per ser mares i tornar després, i algunes que busquen alternatives per no haver de renunciar a cap de les dues coses.

El gran dilema no és ser mare, sinó quan ser-ho

Una d’aquestes mirades és la de Mar Arranz, exjugadora professional amb una àmplia trajectòria a la Superlliga 1 i 2, que ha viscut la maternitat des d’un recorregut progressiu i sense haver de triar entre competir o ser mare. “Per sort, no vaig haver de prendre aquesta decisió, perquè és molt complicada”, reconeix.

Als 30 anys va decidir tornar a Barcelona després d’anys jugant fora. Tot i que encara hauria pogut continuar competint a alt nivell, va prioritzar estabilitzar-se laboralment i personalment. No tenia previst tornar a jugar, però una proposta del CV Vall d’Hebron la va fer canviar d’idea: va competir a Superlliga 2, va aconseguir l’ascens a Superlliga 1 i, després d’una temporada més, es va retirar definitivament amb 32 anys.

Poc després va arribar el seu primer fill. “Durant els anys que no jugava no trobava a faltar el voleibol, però quan em vaig quedar embarassada, llavors sí que em van tornar les ganes”, recorda.

Amb el temps, va decidir tornar a les pistes. Primer de manera puntual; més endavant, després del seu segon fill, en un context completament diferent. Ara juga al Vikings del Prat, a Segona Catalana, en un equip format majoritàriament per mares. “Som nou o deu jugadores i entre totes tenim catorze fills. Totes vivim situacions semblants i ens entenem molt bé”, explica.

La seva rutina evidencia la complexitat de conciliar: feina, escola, activitats, logística familiar i, al vespre, entrenaments. “És una logística constant”, resumeix. Tot i així, no ho viu com una renúncia. “Abans el voleibol era la meva feina. Ara és una via d’escapament. Ja no busco tant el rendiment, sinó gaudir i tenir el meu moment”.

“Abans el voleibol era la meva feina. Ara és una via d’escapament: ja no busco rendiment, sinó gaudir.”

També admet les dificultats físiques del retorn. “El cos no torna a ser el mateix després d’un embaràs, i encara menys després de dos. És un esport molt exigent i costa recuperar el nivell”.

En paral·lel a experiències com la d’Arranz, altres jugadores opten per estratègies diferents per gestionar aquest equilibri. És el cas de Maria Segura, excapitana de la selecció espanyola i amb una trajectòria consolidada a nivell internacional, que va optar per una via cada cop més present en l’esport d’elit: la congelació d’òvuls.

“Em vaig plantejar fer-ho cap als 29 anys, i finalment ho vaig fer als 31 i 32”, explica. En el seu cas, la decisió no responia a una renúncia immediata a la maternitat, sinó a una planificació a llarg termini. “No és que volgués ser mare en aquell moment i ho hagués de posposar, sinó que sabia que ho voldria en un futur i volia tenir més opcions”.

Lluny de viure-ho com un sacrifici, Segura ho interpreta com una eina per ampliar el marge de decisió. “Em dona tranquil·litat saber que tinc més possibilitats quan arribi el moment. És una decisió que veig molt positiva”.

Tot i així, assenyala que la maternitat encara no es tracta amb naturalitat dins del món esportiu. “Crec que és un tema bastant tabú. Implica un canvi important i una reorganització de tot: sessions, competicions i rutina. No estem acostumats ni preparats per afrontar-ho amb normalitat”.

El ginecòleg Ignasi Segura López confirma la tendència creixent en la congelació d’òvuls. “En els darrers deu anys s’ha normalitzat, tant en esportistes com en dones no esportistes, perquè la maternitat s’està retardant per motius socials i laborals”.

Des del punt de vista mèdic, recomana fer-ho com més aviat millor. “Com més jove es congelin els òvuls, millor, perquè se’n poden obtenir més i de millor qualitat”. Més enllà de la tècnica, destaca el component emocional: “Per a moltes esportistes representa una tranquil·litat. Poden centrar-se en la seva carrera i, al mateix temps, mantenir opcions de futur”.

“Com més jove es congelin els òvuls, millor qualitat i més opcions de futur.”

Pel que fa al retorn a l’activitat, el cos necessita temps. “Els canvis principals es produeixen al sòl pelvià, la columna i en l’àmbit hormonal. El cos no recupera el seu estat normal fins passats vuit o deu mesos”. En esports com el voleibol, amb una alta exigència de salt i impacte, el sòl pelvià és especialment determinant i requereix una rehabilitació específica.

Tot i així, el missatge és clar: es pot tornar a competir al mateix nivell. “Cal temps i una preparació adequada. El procés pot allargar-se entre nou i dotze mesos”.

El gran repte continua sent trobar el moment. “Des d’un punt de vista biològic, com abans es sigui mare, millor. Però l’esport exigeix una dedicació gairebé exclusiva i no permet pauses llargues”.

Aquesta tensió és a l’arrel dels dubtes de moltes jugadores. Per això, tant professionals com esportistes coincideixen en la necessitat de generar més informació i suport. “És un tema que s’hauria de tractar obertament”, defensa Maria Segura.

Arranz, però, fa una reflexió final sobre la maternitat: “És complicat compaginar maternitat i esport, però es pot. I val molt la pena.” Una de les millors sensacions és veure els teus fills a la grada animant i dient “aquesta és la meva mare”.