Set dècades separen aquella Federació Catalana de Voleibol que naixia el 1956 de la realitat actual, amb 170 clubs, 1.482 equips i una comunitat que continua creixent. Entre totes dues dates hi ha setanta anys de voleibol, però sobretot hi ha persones, clubs, pistes, platges, generacions i moltes històries que han fet possible arribar fins aquí.

El voleibol ja feia anys que s’havia començat a obrir camí a Catalunya quan, l’any 1956, es va constituir oficialment la Federació Catalana de Voleibol. L’esport havia arribat al territori durant els anys vint com una pràctica vinculada sobretot a la platja i, a finals dels anys quaranta, havia començat a popularitzar-se especialment a Barcelona, Badalona i Montgat. Progressivament, també es va introduir a les escoles i en diferents institucions i col·lectius.

Abans de tenir una estructura federativa pròpia, el voleibol havia passat per diferents organismes. El 1948 es va integrar a la Federació Catalana d’Handbol i, dos anys més tard, va quedar adscrit a la Federació Catalana de Bàsquet. Aquella etapa inicial, però, ja deixava entreveure el potencial d’un esport que començava a arrelar amb força.

El 1950, el Price de Barcelona va acollir el primer torneig de voleibol de l’Estat espanyol. L’ACE Bombers de Barcelona en va ser el guanyador i, poc després, també es va proclamar campió del primer Campionat de Catalunya, disputat el 1951. Els clubs catalans començaven a assumir un paper protagonista i, durant els anys cinquanta i seixanta, arribarien a dominar les principals competicions estatals.

És en aquest context que, el 1956, neix oficialment la Federació Catalana de Voleibol, amb Francesc García Valls com a primer president.

Una federació que creix amb l’esport

Els primers anys van ser també els de la construcció d’una estructura pròpia. Francesc García Valls va donar pas a Joan Josep Giró Mansana, Albert Portell Barat, Joan Ferrer Navarro i José Antonio Hermida Martínez, presidents que, en diferents moments, van anar consolidant una federació que creixia al mateix ritme que ho feia la pràctica del voleibol.

El 1960 arribaria una nova fita amb la disputa del primer Campionat de Catalunya femení. I només vuit anys després, el 1968, la Federació ja havia assolit les 2.000 llicències i era l’organisme territorial que més equips aportava a les competicions estatals.

Aquelles xifres, vistes des de l’actualitat, poden semblar llunyanes, però expliquen una realitat que s’ha mantingut durant set dècades: el voleibol català sempre ha tingut una capacitat especial per créixer des de la base i generar nous projectes.

Durant els anys setanta es van consolidar les primeres competicions femenines i es van començar a dibuixar també els primers passos del vòlei platja. La Federació va viure, al mateix temps, una etapa de transformacions administratives i organitzatives que desembocaria en una fita especialment important.

Recuperar una identitat pròpia

Sebastià Benasco Martínez va assumir la presidència el 1978 i va encapçalar la Federació durant dinou anys. Durant aquesta etapa, el voleibol català va recuperar el 1983 la seva condició de Federació Catalana amb entitat jurídica pròpia.

Era un moment de transformació. La nova etapa es va estrenar amb l’organització del Volímpic 84, torneig classificatori per als Jocs Olímpics de Los Angeles, mentre el voleibol català continuava buscant nous camins per consolidar-se i créixer.

La dècada dels vuitanta també va posar de manifest que la història d’un esport no avança sempre en línia recta. Hi va haver moments de dificultat i temporades en què els equips catalans van perdre presència a les principals competicions estatals. Però el voleibol va continuar viu als clubs, a les escoles i a les pistes de tot el territori. I va tornar a trobar noves vies de creixement.

De la pista a la platja

Els anys noranta van portar nous projectes i noves oportunitats. El 1990 es va celebrar a Gavà el primer torneig Ballatine’s Campionat de Catalunya de vòlei platja, un dels punts de partida del desenvolupament d’una disciplina que, amb el temps, es convertiria en una part essencial del voleibol català.

El 1992 també va representar un nou impuls per al voleibol, amb l’adequació d’instal·lacions i la construcció d’un nou pavelló a Sant Cugat del Vallès. Aquell mateix any, el RCD Espanyol va conquerir la Copa de la Reina, recuperant un títol estatal per al voleibol català després d’anys sense trofeus.

Al capdavant de la Federació, Benasco va donar pas a Jaume Sagrera Morató, Joan Costa Cortadellas i Francesc d’Assís Ferrer Vila. Tres presidències diferents que van continuar construint sobre el llegat de les anteriors i que van contribuir a ampliar l’estructura federativa.

Durant l’etapa de Francesc d’Assís Ferrer Vila, entre el 2000 i el 2008, quatre equips catalans van arribar a competir a les Superlligues espanyoles i el vòlei platja va experimentar també un important impuls.

La Federació entrava així en un nou segle amb el repte de continuar professionalitzant-se, ampliar la seva estructura i donar resposta a una realitat esportiva cada vegada més diversa.

2008: una nova etapa

El 5 d’abril de 2008, les urnes van donar suport a la candidatura encapçalada per Maribel Zamora, que es convertia en la primera dona presidenta de la Federació Catalana de Voleibol.

La seva arribada no era, però, la d’una persona aliena al voleibol. Zamora havia començat a jugar als 12 anys i el 1989 s’havia incorporat al CV Joventut Viladecans. Jugadora, entrenadora, àrbitra i membre de la junta directiva del seu club, havia anat coneixent diferents àmbits de l’esport abans de fer el pas a la direcció federativa.

Des del 2008, ha encapçalat una etapa especialment marcada per la professionalització, el creixement i la diversificació del voleibol català.

Durant aquests anys, la Federació ha avançat també en àmbits com la qualitat i la gestió. El 2010 va assolir la certificació de Qualitat de les Federacions i va rebre el premi a la Millor Gestió Federativa.

El vòlei platja també ha anat guanyant espais. El 2019 es van inaugurar set pistes al CEM Tennis Vall d’Hebron, consolidant una infraestructura de referència per al desenvolupament d’aquesta disciplina.

Però l’evolució no s’ha limitat a les instal·lacions o a les competicions. També ha passat per la formació, la tecnificació, la gestió dels clubs, la innovació i la creació d’espais per compartir coneixement.

Una mirada al futur sense perdre la memòria

Un dels projectes més significatius d’aquesta etapa ha estat la creació de l’Àgora, el consell consultiu de la Federació Catalana de Voleibol. Una iniciativa pensada per donar veu i visibilitat a persones que, amb el seu compromís, han contribuït a construir la història del vòlei català.

Joan Armengol, creador de fins a nou clubs, vuit vegades campió de Catalunya, seleccionador català i insígnia de plata de la FCVb, en va assumir la presidència, acompanyat per onze vocals vinculats a diferents àmbits i etapes de la història del voleibol català.

La seva creació simbolitza també una manera d’entendre aquests 70 anys: mirar cap al futur sense perdre de vista les persones que han fet possible arribar fins aquí.

En aquest mateix camí s’emmarca la voluntat de reconèixer les grans figures de l’esport. L’Àgora va impulsar la creació d’un nou premi amb el nom de Marta Gens, considerada millor jugadora espanyola del segle, que reconeix el millor esportista de l’any.

Set dècades després, un nou rècord

I si hi ha una dada que permet entendre fins a quin punt ha canviat el voleibol català des d’aquell 1956 és la fotografia actual.

La temporada 2026-2027 ha començat amb 1.482 equips inscrits en les competicions catalanes i estatals, una nova xifra màxima. En només cinc temporades, el nombre d’equips ha passat dels 851 de la temporada 2021-2022 als 1.482 actuals: 631 equips més.

El creixement també arriba als clubs. La Federació compta actualment amb 170 clubs federats, onze dels quals s’han incorporat aquesta temporada com a noves entitats de voleibol de pista.

Les categories de formació continuen sent un dels grans motors d’aquest creixement, mentre que aquesta temporada també s’ha registrat un increment de 16 equips sèniors, una dada que contribueix a donar continuïtat als esportistes que recorren tot el camí des de la base.

Des d’aquelles primeres 2.000 llicències de finals dels seixanta fins als 1.482 equips actuals, han canviat les xifres, els formats, les instal·lacions i les maneres de viure l’esport. Però hi ha una cosa que es manté: les ganes de jugar.

Encara queda molta història per fer

Setanta anys donen per a moltes històries. Per als primers presidents que van posar les bases d’una federació que encara no sabia fins on arribaria. Per als clubs que van obrir camí quan el voleibol tot just començava a consolidar-se. Per als jugadors i jugadores que van omplir les primeres pistes. Per als entrenadors, àrbitres i directius que han dedicat hores a fer créixer l’esport. Per a les famílies que han acompanyat generacions de nens i nenes. I per a totes aquelles persones que, d’una manera o altra, han fet del voleibol una part de la seva vida.

La història de la Federació Catalana de Voleibol és, en definitiva, la història de totes aquestes persones. I la millor manera de celebrar-la és continuar escrivint-la.

El dimarts 6 d’octubre, el voleibol català tindrà una nova cita per celebrar. El Club Voleibol Guaguas i el Vero Volley Monza es trobaran al Parc Esportiu Llobregat de Cornellà de Llobregat en un partit internacional de primer nivell que servirà per commemorar els 70 anys de la Federació Catalana de Voleibol i els 50 anys del Club Voleibol Guaguas.

Les portes obriran a les 18 hores i el partit començarà a les 19 hores. L’accés serà gratuït i encara hi ha últimes invitacions amb accés garantit disponibles.

Aquesta vegada, la celebració és per a tothom.