Amb 20 anys, una jove Maria Segura emprenia el viatge cap a l’elit del voleibol europeu. En aquell moment, amb més ganes que tècnica segons diu ella, va començar a complir somnis jugant a la lliga Italiana. Ara, amb 30 anys, juga i s’ha convertit en un referent al Stuttgart alemany, amb el que ha aconseguit arribar a quarts de final de la Champions League. Això sí, encara vol portar la samarreta de la selecció espanyola algun any més (just ahir es va publicar que està a la llista de les preseleccionades) i diu que, tot i que es vol retirar a Europa, algun dia tornarà a viure a casa, a Barcelona.
Vas marxar fa 10 anys per complir un somni… Han passat ràpid?
10 anys que han passat rapidíssim, sempre els dic a les noies que venen o que pugen de categoria que ho gaudeixin i ho aprofitin. És un consell que a mi em va donar l’Ana Correa i tenia tota la raó. En un pis-pas es passa tot i s’ha d’aprofitar perquè és una experiència única i es passa volant.
Què és el que més es troba a faltar quan s’està lluny?
El que més es troba a faltar és CASA. Som una mica nòmades i tot i que ara porto 3 anys aquí a Alemanya i segur que serà una temporada més i ho sento com casa i estic bé, el meu exemple no és el més comú. Abans de venir aquí a Stuttgart he passat anys canviant i canviant de casa i es troba sobretot a faltar la família, els amics, la quotidianitat de poder estar realment a casa i tenir un lloc estable i un punt ferm a algun lloc.
Penses en tornar algun dia i retirar-te aquí?
Sí que tornaré perquè tinc clar que vull viure a Barcelona, però no crec que em retiri a Espanya, perquè tinc bastant clar que m’he passat la meva carrera esportiva fora i per mi és important retirar-me quan estigui preparada i en un nivell que jo consideri que és el moment.
Recomanaries l’experiència de jugar a l’estranger?
Sí. Si a mi em preguntessin un milió de vegades si tornaria a repetir la carrera esportiva que he fet diria que sí un milió de vegades, sense cap dubte. És una de les experiències més brutals, més maques, més de creixement personal, més de tot… A mi m’ha encantat i m’encanta tot el que he fet.
Com t’ha canviat la vida en aquests anys?
En tinc 30, he estat fora dels 20 als 30. Te n’adones sobretot quan tornes a casa i tot ha canviat. Marxes i ho deixes tot d’una manera i quan estàs fora tot canvia. És quan tornes que t’adones que tot ha canviat, però tu no has estat part d’aquest canvi, aquí es fa una mica complicat. Però no pots fer-hi res. El que no canvia és la família i els amics més propers. Ells han estat la base de la meva carrera esportiva. Estic molt agraïda a tots els que han estat, m’han recolzat i m’han donat l’empenta que m’ha faltat en algun moment.
Quines qualitats creus que van veure en tu en el moment que vas fer el salt a Europa?
Les meves qualitats tècniques segur que no perquè no era una jugadora jove amb nivell tècnic. Jo era un ‘yo me lo guiso, yo me lo como’, però sí que és veritat que en tots aquests anys he perfeccionat la meva tècnica moltíssim i crec que es nota. En aquell moment destacaven les possibilitats de projecció que van veure en mi, i per això agraeixo a tots els meus entrenadors d’aquell moment que m’ajudessin a sortir i que confiessin en mi.
A nivell espanyol, et veus vestint de nou la samarreta de la Selecció Espanyola?
La selecció espanyola ha estat el meu equip de tota la vida. El fet de canviar any a any d’equip, la selecció espanyola era família, era tornar a casa, tornar a on saps que coneixes a tothom, on et coneixen i on els rols ja estan establerts. Crec que sí que em veig vestint la samarreta de la selecció una vegada més, però no moltes més. No he dit mai que hagi deixat la selecció, però sí que necessito tornar a casa, tenir el meu temps de recuperació i tenint 30 anys, es nota el ‘tute’ de club-selecció-club-selecció.
Europa, Selecció Espanyola, … Què et falta en el món del vòlei?
Em falten uns Jocs Olímpics. Han estat el somni de la meva vida i ja és impossible. Però si que m’han faltat, perquè per la resta estic molt contenta. He complert amb tots els objectius i somnis que em plantejava quan em vaig adonar que podia jugar.
Com és ser un referent o un mirall en el qual es miren les noves generacions del vòlei? I ja no només a Espanya sinó que també a Alemanya…
Ser un referent no et dones comptes fins que t’ho diuen. Mai m’he vist com un referent fins ara i la veritat és que m’afalaga molt i és una de les coses més maques que et poden dir i que pots sentir com a jugadora i com a persona. A mi em van ajudar molt els meus referents i les noies que eren més grans que jo, i jo sempre he volgut ser de les que sempre està per les més joves. Saber que realment he arribat a un punt en el qual moltes jugadores joves voldrien arribar crec que és una de les coses més maques que et poden passar.
Què li diries a un nen o nena de 12 anys que somia en ser professional del voleibol algun dia?
A un jove de 12 anys li diria que gaudeixi de cada entrenament i de cada partit. Que vegi molt de vòlei i partits. Nosaltres de petits no teníem totes aquestes facilitats per veure partits. Que viatgi a Itàlia o Alemanya a veure voleibol i que els pares l’acompanyin. Que als entrenaments gaudeixi, però que treballi molt i sigui humil. També espero que l’entrenador o entrenadora l’ajudi. Si realment vol sortir i vol jugar a l’estranger que no ho deixi i que ho intenti. Jo porto deu anys estudiant i treballant, treballant de jugar a vòlei, que és la meva feina. Però m’he tret una carrera i un màster. I al vòlei europeu es cobra bé i he pogut gaudir de moltes coses. Que res li impedeixi intentar-ho i que ho faci.
Què li falta al voleibol espanyol per poder arribar a un nivell de competició com el d’Itàlia, Turquia o Alemanya…?
El vòlei espanyol, tot i que està fent passos bons i ens estem recuperant, el que més trobo a faltar és que passi com al nostre pavelló, on tenim sempre unes 1.800 – 2.000 persones veient els partits cada cap de setmana. Li falta una injecció de poder sortir més a la televisió, que la gent s’animi a anar a veure els partits, perquè el nivell està pujant. Sí que és veritat que comparant no hi ha el mateix nivell econòmic dels clubs a Espanya que Alemanya i això influeix molt.
Com definiries aquesta temporada que està a punt d’acabar?
Aquesta temporada ha estat una mica agredolça. Teníem al cap aconseguir tres títols: Supercopa, Copa i Lliga. La Supercopa no va anar com esperàvem, va anar molt malament i va ser un bon bany d’aigua freda. La Copa teníem el partit de semifinals i va ser un d’aquells partits que si el jugues 10 cops, 9 el guanyes i 1 el perds, i ens va tocar perdre aquest cop i va ser molt dur. I de la lliga només hem perdut un partit i ara l’objectiu és guanyar el campionat. En una setmana comencen els play off i l’objectiu és guanyar.
Però heu arribat a quarts de final de la Champions!
La ‘Champions’ ha estat un regal que no ens esperàvem que anés tan bé, hem anat sense cap expectativa i hem aconseguit jugar un vòlei espectacular. Hem aconseguit guanyar a Fenerbache, que és un dels millors quatre equips d’Europa ara mateix. Vam guanyar també al campió de Polònia; també fer un bon partit contra Haris, i per mi un regal poder tornar a jugar a Espanya; i després vam caure als quarts de final, el primer partit el vam lluitar molt i després no tant. Però no m’hauria imaginat mai estar jugant en un equip que estigui entre els 8 millors d’Europa.
