Maribel Zamora lidera amb mà ferma la Federació Catalana de Voleibol des de fa 14 anys, un període de temps en el que el voleibol català ha experimentat una gran transformació. El canvi més evident el dibuixen les xifres: de les 2.500 llicències del 2008 a les 15.000 d’enguany i de 70 clubs als més de 150 que hi ha ara. Zamora parla de creixement sostingut, controlat, de bones expectatives de futur, de nous reptes per assolir com augmentar la visibilitat del voleibol i del potent binomi Federació-Clubs. I tot plegat des d’un present que ella descriu com “l’època d’or del voleibol català”
Quin moment viu la Federació Catalana de Voleibol?
Està en el moment més dolç de la seva història des de la seva fundació l’any 1956. És un moment de creixement per tot l’augment de llicències que estem tenint, de clubs, la consolidació del vòlei platja a tots els nivells, i també pel salt qualitatiu i professional que s’està fent des de la Federació i des dels clubs. Tot plegat ens permet absorbir aquest creixement d’una manera endreçada i potent, evitant el possible risc de morir d’èxit. Ho estem gestionant d’una manera molt rigorosa i seriosa. Els clubs també estan en un gran moment de maduresa. Jo diria que estem vivint l’època d’or del voleibol català.
Quines són les xifres globals de la FCVB a nivell de llicències i clubs…i quin creixement s’espera?
Hem superat ja els 150 clubs i a nivell de llicències sobrepassarem les 15.000, per tant el volum és prou important. Però es que, a més a més, les expectatives ens diuen que el creixement que anirem tenint a partir d’aquest moment deixarà de ser lineal i començarà a ser exponencial. Això ens dona una expectativa de futur immediat molt positiva i il.lusionant. Començem a tenir un teixit associatiu important.
Quin és el gran repte de futur?
El gran repte i objectiu del voleibol català en els propers anys és augmentar la visibilitat. Sempre es diu que el voleibol és un esport minoritari i això és totalment fals. Som un dels esports més practicats arreu del món. A Espanya i Catalunya potser és un esport poc mediàtic, però en cap cas minoritari. Però sense dubte, el gran repte és augmentar la visibilitat del voleibol, del vòlei platja, dels nostres clubs, aconseguir que totes aquelles accions que fem tinguin una presència en els mitjans i que millorem també en la comunicació que duem a terme amb els nostres clubs. En definitiva, la millora de la comunicació interna i externa per a fer una explosió mediàtica que realment ens ajudi a donar visibilitat a la feina que fem i als projectes que estem creant.
Qué la fa sentir més orgullosa del seu mandat?
Des de que vaig assolir la presidència de la federació penso que s’han produït molts canvis: en el disseny de les competicions, les ajudes dels clubs, en el vòlei platja…Però em quedaria amb dues qüestions fonamentalment: una és el canvi de model de la gestió de la federació. Tenim molt clar que qualsevol recurs que entra ja sigui econòmic o humà s’ha de re-invertir en voleibol i ens ha d’ajudar a seguir creixent. La segona qüestió és un canvi en el model del lideratge federatiu. Des del primer minut vam apostar per un lideratge avocat i compromès amb els nostres clubs i amb una gestió unida. Volíem que els clubs sentissin com a pròpia la federació i sabessin que la federació no era només l’entitat que organitzava les competicions, sinó que era el gran soci dels clubs pel seu creixement i el seu dia dia. Aquest ha estat un dels motius de l’èxit del voleibol català, aquesta proximitat i aquest lideratge des del conjunt del voleibol català, no només des de la part federativa de manera aïllada.
Com ha vist l’evolució del voleibol català en tot aquest temps?
Estem molt orgullosos del creixement i evolució que ha tingut, com s’han endreçat les competicions, com hem passat de l’any 2008 amb 2.500 llicències, un pressupost de 800.000 euros aproximadament amb una dependència de l’administració pública d’un 70 per cent i un volum de 70 clubs…, doncs això amb el parèntesi d’una crisi molt forta el 2008 i la pandèmia hem passat, a un 2022 amb més de 150 clubs, més de 15.000 llicències , amb un pressupost de dos milions i mig d’euros i una dependència de l’administració pública del vuit per cent. Les xifres parlen per si soles. Penso que l’evolució del vòlei català és perfecta i consolidada i al final és la gran recompensa a tot l’esforç que estem fent tot l’equip federatiu i tot l’equip de clubs que formen la xarxa federativa i del voleibol català.
L’esport femení ha esclatat ara en el futbol, però el vòlei català en aquest sentit és podria dir que és pioner?
El futbol ara mateix està donant una visibilitat per la pròpia força que té el futbol, molt potent, a l’esport femení i això s’ha de posar en valor. Però, és cert que, en el voleibol estem en un 80 per cent de llicències femenines vers un 20 per cent de masculines…tot i que ara el masculí també està creixent. Però es veritat que el vòlei és un esport on la dona s’ha trobat sempre en unes condicions d’igualtat absolutes. Crec que influeix el fet que no hi hagi contacte físic, que requereix sí o sí l’equip sencer perquè un sol no pot fer una jugada…les pròpies normes del joc, de l’equip, facilita molt que la dona se senti còmoda tot i que sigui un esport absolutament igualitari. La única diferencia entre el vòlei masculí i el femení és l’altura de la xarxa. Crec que és un molt bon exemple d’esport igualitari, de respecte en el joc. L’esport femení en el vòlei fa molts anys que està consolidat i és un model i un exemple de visibilitat de la dona en la pràctica esportiva.
