La Maria Segura i la Patricia Llabrés són dues de les grans referents del voleibol català i espanyol. La millor punta i la millor lliure de Catalunya van passar pel programa ‘+Volei‘ de l’Sport per tancar l’any 2025, reflexionant sobre la seva trajectòria i compartint la seva experiència al Mundial de Voleibol Femení 2025, que va marcar la retirada de la Maria i va incloure un emocionant triomf davant Bulgària.

Recordeu el dia que us vau conèixer?

Patricia Llabrés: Fa anys… i és curiós perquè al principi ni coincidíem a la Blume ni a la selecció, perquè ens portem quatre anys. Crec que ens vam conèixer més per aquí, a Barcelona, per l’ambient del voleibol i els clubs, abans de coincidir a la selecció.

Maria Segura: Sí, i quan de veritat vam fer pinya va ser ja a la selecció espanyola.

Ara porteu molts anys compartint moltes coses.

M. S.: Jo vaig començar amb la selecció amb 19 anys… i tu tenies… (riu) anava a dir 30, però no. 22 o 23?

P. L.: 23. Ens portem quatre anys.

Patricia, com presentaries la Maria Segura?

P. L.: És una persona que sempre es fa notar, no només pel seu talent esportiu. Com a persona és súper divertida, molt propera, i d’aquelles que sempre vols tenir a prop.

Maria, la mateixa pregunta amb la Patricia.

M. S.: És algú amb qui porto molts anys compartint coses. És lleial, propera, sempre té un bon consell i saps que serà honesta i realista. I a més és molt divertida. És una persona que sempre vull al meu costat, tant en l’àmbit professional com en el personal.

Parlem del passat. No vau coincidir a la Blume, però les dues hi vau passar. Què representa la Blume a la vostra carrera?

P. L.: Moltíssim. És l’oportunitat d’aprofitar els recursos: invertir hores d’entrenament, de coneixement, de treball… Crec que és imprescindible per a les jugadores i pel futur del voleibol.

M. S.: Per a mi és un abans i un després. Hi ha una Maria abans de la Blume i una altra després. Allà entens que ‘això va en serio’. Si realment vols dedicar-te, tens una oportunitat única. A més, crec que el voleibol espanyol s’està nodrint ara mateix de la Blume: surten jugadores amb molt futur i cada vegada es professionalitza més.

Què tal va ser marxar de casa tan joves? Com es viu aquella primera experiència?

P. L.: Va ser dura. Jo hi vaig entrar amb 15-16 anys, i el canvi d’horaris i de rutina és gran. Entrenes molt, estudies, però la prioritat passa a ser l’entrenament. És com passar d’una vida ‘normal’ a una vida enfocada al voleibol. Et canvia tot.

M. S.: Jo era externa, així que ho vaig viure diferent. Vaig estar-hi dos anys i, com estava a casa, es feia més suportable. Però després, quan surts fora, allà sí que canvia tot.

Parlem del Nadal. Com condiciona la vostra vida?

M. S.: Molt. De fet, aquest Nadal serà el primer que podré passar sencer a casa. Crec que són 11 anys sense poder-ho fer.

P. L.: Sí, normalment tens tres dies, tornes a entrenar, concentracions de seleccions, el club… Sempre hi ha alguna cosa.

En tot aquest camí, quin paper ha tingut la família?

P. L.: Fonamental. Cada família és un món, però en el meu cas sempre han respectat el que jo volia fer i m’han donat suport. Això sí: ‘si vols jugar a voleibol, has d’estudiar’. I això he fet sempre.

M. S.: Jo no hauria pogut fer tot el que he fet sense ells. Em posaven límits: si no aprovava, no anava al Campionat d’Espanya. I ho necessitava. A més, la família viu això moltíssim: celebren les victòries més que ningú i les derrotes també les pateixen molt. I quan et retires, la família també es retira, perquè la seva rutina era veure’t cada cap de setmana.

Sou conscients que sou referents?

M. S.: Me n’he adonat tard. El nostre esport és molt proper i no som figures tan públiques, però a través de les xarxes sí que notes l’impacte. Amb la retirada vaig rebre molts missatges, va ser aclaparador, i és llavors quan et dones compte del que has significat.

P. L.: Jo també crec que no som de ‘flipar-nos’. Treballem, competim, i no penses en la repercussió. Però és veritat que ara reps missatges fins i tot de famílies i t’adones que influeixes i que ets un referent.

Després d’arribar a l’elit, què és més difícil: arribar-hi o mantenir-se?

P. L.: Mantenir-se.

M. S.: Mantenir-se, sens dubte. T’exigeix disciplina, sacrifici i treball durant molts anys. És un cicle constant de club-selecció-club-selecció. Mantenir-te al màxim nivell és el més complicat.

On està la dificultat: en el físic o en el mental?

M. S.: En ambdues coses. Recordo un moment a Stuttgart, després d’anys combinant club i selecció, en què vaig ‘petar’. No rendia perquè ja no podia més. Allà va ser quan em vaig plantejar si volia continuar i vaig començar a treballar amb una psicòloga esportiva. Vaig decidir fer una pausa amb la selecció un temps perquè hi ha un punt en què el cos o el cap no aguanten.

P. L.: Jo ho he gestionat d’una altra manera, però també he necessitat parar. Després del Mundial he descansat per no fer-ho a l’estiu amb la selecció. Si no, és impossible sostenir el ritme físic i mental. Aquest estiu ens va passar: veníem d’una temporada molt dura a Alemanya i al principi no rendíem. Necessites desconnectar, encara que siguin dues o tres setmanes, per reiniciar.

Parlàveu de la vostra etapa a Alemanya, fins i tot us heu enfrontat.

P. L.: A mi em feia gràcia. Sóc lliure, no em puc picar. Però era divertit.

M. S.: A mi m’encantava el duel català. I a més, els viatges eren molt llargs. Ella estava al nord i jo al sud: vuit o nou hores. Arribes de matinada, recuperes un dia i tornes a competir. No pares.

Maria, has dit en alguna ocasió que sortir d’Espanya és imprescindible si vols triomfar en voleibol. Per què?

M. S.: Perquè, per molt que aquí vulguem, la realitat és que hi ha països europeus que són potència i vius el voleibol de manera molt més professional. És un altre nivell competitiu, econòmic i d’estructura. Si vols dedicar-te, fora ho pots fer: compagines estudis, guanyes diners i construeixes una carrera. A Catalunya tenim bones bases per formar-te i després donar el salt.

I com es viu aquest salt?

M. S.: És dur, duríssim. Jo vaig marxar amb 21 a Itàlia, no parlava italià i el meu anglès era el que era. Recordo arribar, estar en un sopar sense entendre res, pujar a l’habitació i posar-me a plorar parlant amb el meu pare. Però a les dues setmanes ja era feliç. És dur per la distància, pels Nadals lluny… però també vius coses que aquí no: pavellons de 11.000 persones, jo he estat en partits amb 19.000 als Estats Units. Aquí això és molt difícil.

Patri, en el teu cas el camí va ser diferent.

P. L.: Sí. Jo vaig sortir a La Rioja amb 18-19 anys i vaig començar la carrera, i això em va condicionar. La meva mare em deia que havia d’estudiar presencial, que ja havia sortit de la Blume. Hi vaig estar sis anys, després Tenerife, vaig jugar competició europea… No és el mateix que viure a l’estranger, però em va donar experiència. En una altra circumstància m’hauria agradat sortir abans.

Les dues insisteu a estudiar. La carrera dual és imprescindible?

M. S.: Sí, per dues raons: el voleibol no et donarà el nivell econòmic del futbol i pot haver-hi una lesió que ho canviï tot. Però a més, estudiar t’ajuda durant la carrera: et dona una altra cosa al cap, t’organitza, et fa desconnectar quan estàs saturada de voleibol i et prepara per al futur.

P. L.: Total. A mi estudiar em va ajudar a organitzar-me i a focalitzar-me. Sempre has de tenir un pla B: et retires i, en algun moment, toca començar una altra etapa.

Parlàveu de pavellons plens a l’estranger. Què li falta al voleibol espanyol per omplir-ne un de 11.000?

M. S.: Visibilitat. És el gos que es mossega la cua: hi ha llicències, hi ha jugadores, però falta vendre el producte, fer-lo accessible, comunicar-lo bé. I també falten patrocinadors, però sense visibilitat és difícil que arribin.

Veniu d’un Mundial històric. I, tot i això, heu parlat d’una certa ‘solitud’ en la comunicació.

M. S.: No és per nosaltres ni per caprici. És perquè és necessari. Si la teva selecció va per primera vegada a un Mundial amb una generació bona, ho has d’explicar. Durant el Mundial no es va enviar cap periodista, ni equip de comunicació, ni fotògraf, ni res. Altres seleccions anaven amb tot preparat. I això marca molt.

P. L.: El grup sempre ha estat una família i el nostre compromís és amb l’equip i l’staff. Però si no s’externalitza, no arriba. Aquest és el problema.

Si algun dia tinguéssiu un càrrec per canviar coses, què faríeu?

P. L.: Estar de veritat per al voleibol. Mira: veníem d’una Golden League dolenta i al Mundial vam acabar setenes del món. Això és enorme.

M. S.: A Espanya, moltes vegades ens hem sentit inferiors. Però a fora ens respecten. A nivell europeu i internacional, ja juguem de tu a tu. I amb la generació que ve, cal creure-s’ho i explicar-ho.

Maria, ja fora de pista: què ve ara?

M. S.: Volia continuar en l’esport. Ara treballo en una agència de màrqueting esportiu a Alemanya i, a més, començo en representació de jugadores. He estat als Estats Units veient la NCAA, he passat per Països Baixos, Bèlgica, tinc relació amb Itàlia i Turquia… M’estic empapant de voleibol i de noves idees. Seguiré vinculada al voleibol, però des d’un altre angle.

Patri, el teu futur immediat.

P. L.: Continuar en actiu. Ara ve la segona part de la temporada. I amb la selecció, objectius clars: Golden League i intentar entrar a la Final Four, després l’Europeu i després intentar classificar-nos pel següent Mundial, que serà als Estats Units o Canadà.

Podeu gaudir de l’entrevista completa a la Maria Segura i la Patricia Llabrés aquí.