El preparador físic i col·laborador de la Federació Catalana de Voleibol, Xavi Peña, viu aquest estiu una nova etapa en la seva trajectòria professional després d’incorporar-se al cos tècnic de la selecció espanyola masculina absoluta. Amb una àmplia experiència en l’alt rendiment, la docència i la investigació, Peña afronta aquest repte com un reconeixement a una carrera vinculada al desenvolupament del voleibol des de diferents àmbits.

En aquesta entrevista repassem com va sorgir l’oportunitat d’entrar a la selecció, els reptes que afronta el combinat estatal en aquest procés de renovació, el paper de la preparació física en el voleibol d’elit i la importància de traslladar el coneixement científic a la pista. També parla de la seva tasca al programa Blume de la Federació Catalana de Voleibol, de la connexió entre la formació de joves esportistes i l’alt rendiment, i de tot allò que aquesta experiència amb la selecció absoluta podrà aportar al voleibol català.

Xavi, com arriba l’oportunitat d’incorporar-te al cos tècnic de la selecció espanyola masculina absoluta?

Bé, des del departament tècnic de la Federació Espanyola de Voleibol em van trucar per comentar-me que aquest estiu hi havia alguns canvis dintre del cos tècnic de l’equip nacional absolut i que una de les posicions que patia aquest canvi era la de preparador físic i que havien pensat en mi per tal d’incorporar-me, si jo tenia l’interès i la disponibilitat per poder cobrir els dos períodes d’activitat que estaven planificats aquest any.

Quan reps la trucada i et proposen formar part d’aquest projecte, què és el primer que penses? Després de tants anys vinculats al voleibol, imagino que entrar en una selecció absoluta té un significat especial.

Penso que és un honor formar part d’aquest projecte, que forma part d’un reconeixement a tota una trajectòria, anys en els que he estat vinculat a equips de Superlliga masculina espanyola que van assolir tots els títols nacionals i que es va poder participar en competicions europees, però sobretot penso que al final la meva doble vessant acadèmica i aplicada, algú ha valorat que pot servir també per donar una empenta a aquest grup de jugadors i a aquest cos tècnic, i per tant hi ha un doble reconeixement, diguéssim, dintre d’aquest oferiment.

Ja has viscut una primera fase de treball i competició amb l’equip. Què heu fet fins ara i quin balanç fas d’aquest primer bloc amb les seleccions?

Bé, vam acabar el dia 20 de juny, el primer període d’activitat, amb l’última jornada de Lliga Europea. I bé, el balanç és positiu. Al final acabem 4-2, 4 victòries, 2 derrotes, amb un balanç superior al 50%, que feia temps que no s’assolia.

I sí que és veritat que amb el sistema actual de rànquing és complicat optar a classificacions i accedir a les competicions de més importància si realment no fas un desenvolupament competitiu molt brillant. Jo diria que nosaltres hem fet bona feina però que ens ha faltat donar una passa més per poder classificar pel Mundial i per entrar dintre de la Final Four i obtenir plaça dintre del grup d’equips que classifiquen per l’Europeu de 2028.

Tot això, jo crec que el balanç de la feina és bo i concretament amb el tema de la preparació física jo m’he trobat un grup de jugadors molt motivat, molt treballador, molt disciplinat i per tant content de la feina que s’ha pogut fer també a aquest nivell.

Per posar-nos en context, en quin moment es troba ara mateix la selecció espanyola masculina? Quin és el projecte esportiu que s’està construint i quins objectius té el grup?

Jo crec que és un moment de transició perquè és veritat que no s’ha classificat darrerament per les competicions del nivell, mundials, europeus, evidentment no hem accedit a fases finals de Lliga Europea. Hi ha un grup de jugadors joves molt interessant però també hi ha un grup de veterans que ens acaben d’aportar una mica el toc de qualitat i per tant estem una mica en aquesta transició. Jo crec que el projecte esportiu que s’ha de construir té a veure amb això, amb un relleu generacional, amb una consolidació de determinats perfils de jugadors que han d’agafar un rol més principal en l’equip nacional i els objectius passen perquè aquests jugadors facin un pas endavant i a partir d’aquí es puguin obtenir millors resultats esportius que et permetin anar millorant en els rànquings i poder accedir a aquestes competicions d’alt nivell.

Com és treballar amb Hubert Henno i amb la resta del cos tècnic i quina idea de selecció i de voleibol ens està traslladant?

Doncs sempre que tens l’oportunitat de treballar amb algú que ha participat del voleibol del nivell i ha estat un dels millors jugadors en el seu rol de la història, doncs òbviament amb un cert respecte pel fet que aquesta persona té moltes vivències i moltes experiències que són rellevants i que d’alguna manera et poden ajudar també a tu a créixer.

La resta del cos tècnic, doncs jo m’he trobat amb un entorn també que ha canviat respecte a temporades anteriors, de gent que està motivada, que estima el voleibol i que té interès per ajudar en aquest projecte de selecció.

 I la idea de selecció i de voleibol que ens està traslladant és una idea d’exigència, d’aspiració a les cotes màximes, d’orgull per representar el teu país i, per tant, jo crec que també s’intenta, d’alguna manera, comunicar que Espanya ha de tornar a un joc preferent en el voleibol internacional, que és on mereix estar.

Ara teniu un nou període de concentració a Madrid i la preparació s’allargarà fins al 19 d’agost, dia que viatgeu a Tarento, a Itàlia, pels Jocs de la Mediterrània. Què teniu per davant durant aquestes setmanes?

Farem una preparació de dues setmanes i mitja a Madrid, en què bàsicament el que farem és entrenament per preparar els Jocs de la Mediterrània i configurar aquest segon grup que anirà a la competició. Que és una competició particular, perquè com que està sota normativa del Comitè Olímpic Internacional, només es permetrà que viatgin 12 jugadors. Per tant, una part important d’aquesta preparació serà determinar aquest grup definitiu. Després anem a Montpellier a jugar uns amistosos contra la selecció de França, que també serà un rival nostre després dels Jocs de la Mediterrània. I a partir d’aquí ja viatjarem a Itàlia on haurem de consolidar una mica totes aquestes circumstàncies i elements que s’han conjugat a la preparació per intentar assolir un èxit esportiu allà.

L’objectiu final d’aquest període són els Jocs de la Mediterrània. Com es planifica una preparació tan llarga per intentar que l’equip arribi al millor moment possible a la competició?

Doncs mira, des d’allà aquesta setmana els esportistes tenen un pla de treball físic perquè arribin el dia 26, que és quan comença la concentració a Madrid, 27 al matí i es concentren el 26 al vespre, en una condició física més o menys adequada com per poder construir tot el que vindrà després. Seran dues setmanes de molta feina, amb molt d’entrenament, tant tècnic com físic, on el que intentarem fer és afinar i construir els automatismes que necessiti l’equip, amb els canvis que es preveuen entre períodes. Per tal de poder generar un equip que tingui opcions de competir i a partir d’aquí el darrer bitlateral que ens ha de servir una mica per consolidar totes aquestes sensacions just abans de marxar a Itàlia.

Parlem del teu paper. Quina és exactament la feina del preparador físic en una selecció absoluta i com canvia respecte al dia a dia d’un club o de la Blume?

Jo et diria que al final és un entorn altament professionalitzat en el que tens més recursos i, per exemple, disposes de tecnologia que et permet quantificar la càrrega d’entrenament de forma més objectiva i això genera que tinguis algunes tasques extres. Jo al final del que me n’ocupo, evidentment, és del treball físic que es realitza en el gimnàs, evidentment, que és el treball que tradicionalment s’atribueix al preparador físic, després dels escalfaments també de les sessions tècniques, totes les activacions que fem aquí perquè els esportistes després ja comencin a tocar pilota i estiguin en bones condicions i no es lesionin. També fem tot el treball d’activació prepartit, tant en les sessions del matí previs a la competició com a la pròpia competició per tal que el jugador arribi en les millors condicions possibles a competir.

I després jo me n’encarrego de tot el tema de control de càrrega d’entrenament. És a dir, de quantificar tant les tasques que es fan a nivell tècnic o tàctic com les accions de més demanda, que sobretot són els salts en el cas del voleibol, que els jugadors van fent per intentar donar algunes pautes i algunes pistes al cos tècnic sobre la càrrega òptima que els jugadors han de desenvolupar cada dia per intentar prevenir lesions i per intentar que aquesta càrrega sigui una càrrega que generi millora.

I també en algun cas, amb algun jugador que hem tingut, perdó, amb algun petit problema físic, m’he encarregat una mica de la seva readaptació. Perquè en els casos que hem tingut han estat jugadors que han tingut petits problemes que durant algun temps han estat aturats però que es podien reincorporar a la dinàmica de la selecció dintre del mateix període. I jo m’he ocupat de treballar amb ells més a nivell individual per intentar accelerar aquesta recuperació conjuntament amb fisioteràpia i metges.

Jugadors arriben de temporades, clubs i fins i tot lligues molt diferents. Com es gestiona físicament un grup amb realitats tan diverses?

Això és sobretot un problema en el primer període, no tant en aquest segon perquè al final ara tot s’ha balancejat, els jugadors han tingut uns 10-12 dies de descans i ara tots comencen a treballar al gimnàs i, per tant, arribaran al dia 26, teòricament, en un estat de forma inicial molt més semblant. Però sí que és veritat que en el període anterior això va ser un mal de cap, perquè hi havia jugadors que portaven aturats un mes, amb jugadors que pràcticament ens van arribar una setmana tard perquè encara havien jugat la final de la Superlliga i estaven amb activitats del seu club. Aquí, evidentment, el que s’ha de fer és entendre la realitat de la que ve cada jugador i intentar que durant l’entrenament el seleccionador i el cos tècnic entenguin que aquests jugadors necessiten un tractament diferenciat durant uns dies fins que balancegen els seus estats de forma.

Això, de totes maneres, també és una cosa que durant el període has de tenir en compte quan estàs parlant de jugadors que tenen una realitat tan diferent, no només des del punt de vista d’on comencen, sinó també per a edats o experiències o estats de forma i estats físics. I, per tant, jo crec que avui dia aquest tractament individualitzat és una cosa que s’ha de mantenir durant tot el període d’entrenament i de preparació, sobretot en el cas d’una selecció, que els jugadors t’arriben quan ja ha passat tota una temporada i, per tant, en general, cap d’ells està en el seu millor moment físic.

Quan tens davant jugadors internacionals, fins a quin punt encara existeix marge de millora física? Es tracta de fer-los més forts o d’afinar cada vegada més els petits detalls?

Mira, amb cada jugador els objectius són una mica diferents.Com que estem fent aquesta transició de la que comentàvem abans, ens hem trobat amb alguns perfils de jugadors molt joves que tenen un marge de millora molt gran si es fa un treball planificat i organitzat, amb altres jugadors que teòricament estan en plenitud i, per tant, el que necessiten en aquest període és un afinament, una tornada a buscar els estats de forma, amb alguns que ja comencen a estar en el final de la seva carrera esportiva, que el que necessiten és un tractament més individualitzat per tal de poder rendir en els partits i potser durant la setmana tenir un tractament una mica més específic, diguéssim. Per tant, jo et diria que siguin jugadors internacionals o no, en aquest cas, i sobretot tenint en compte això que parlàvem abans, que arriben molt al final de la temporada esportiva, el que necessiten és un tractament individualitzat, per tant, d’intentar que tots, sobretot en els moments de competició, estiguin en òptimes condicions.

Quines són avui les grans exigències físiques del voleibol masculí internacional? Ha canviat molt el perfil del jugador d’alt nivell respecte al que coneixies quan vas començar?

Les exigències físiques del voleibol masculí internacional no han parat de créixer. Els jugadors avui dia colpegen la pilota més fort i salten tan alt com mai.

I això s’ha generalitzat fins i tot en jugadors de perfil molt més jove. I quan estem parlant de les seleccions d’altíssim nivell, la veritat és que els nivells físics tant en masculí com en femení que trobem avui dia són nivells físics que no havíem trobat mai en la història del voleibol.

Clar, de què es tracta? De mantenir aquests nivells de condició física sobretot tot el temps que el jugador està entrenant i competint i per mi la clau és que no es lesioni. És a dir, que hi hagi una càrrega d’entrenament que permeti al jugador expressar aquestes capacitats físiques al màxim nivell sense que això li vagi en detriment de la seva pròpia salut.

I respecte, si ha canviat molt el perfil del jugador del nivell, sí. El perfil del jugador del nivell s’ha homogeneïtzat a nivell físic perquè abans tenia jugadors que genèticament estaven més dotats que són els que expressaven aquestes grans condicions físiques, això diria que ara pràcticament passa amb tots els jugadors. I jo crec que aquí la preparació física ha ajudat molt a democratitzar aquest nivell físic, perquè sabem millor com millorar els jugadors de diferents condicions. Abans el que tenia fibra ràpida i una gran genètica era el que Lògicament destacava a nivell físic. Avui dia som capaços d’entrenar jugadors que d’entrada no estan tan ben dotats perquè acabin rendint a un nivell molt similar. I crec que això és un dels canvis més importants en els últims anys.

Has treballat en voleibol del nivell, has estat preparador físic del Club Voleibol Teruel en una etapa plena de títols, entrenador i responsable de planificació. Què canvia quan treballes en una selecció nacional?

Jo et diria que quan treballes en una selecció nacional el que canvia sobretot és que tens més possibilitats de triar els jugadors. Al final aquí tu tens molta més possibilitat d’escollir que no quan estàs en un club, perquè al final quan estàs en un club estàs molt limitat per unes possibilitats econòmiques, no?

També estàs limitat una mica per, diguéssim, les normatives respecte al nombre d’estrangers, què pots tenir a pista, què no pots tenir a pista, clar, cap d’aquests elements és un element que quan estàs en una selecció tu hagis de tenir en compte. I per tant, al final, aquest és un dels elements primordials a l’hora de seleccionar el grup de jugadors que treballen amb tu.

Després, per mi, l’ambient de treball és diferent. Quan estàs en una selecció es transpua en competició internacional un ambient una mica diferent, perquè al final estàs competint per una cosa diferent que quan competeixes per un club.

I concretament en el nostre grup, que a nivell humà és excepcional, doncs jo crec que això és una de les característiques principals.

Hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès, especialment dels jugadors, o del funcionament intern d’una selecció absoluta?

Jo et diria, sobretot del funcionament intern, la gran quantitat de gestions que s’han de realitzar en tan poc temps perquè tot funcioni a nivell d’instal·lacions, a nivell d’equipament, a nivell de material, etc. Aquí hi ha un treball de preparació i de planificació molt ingent. I respecte als jugadors, jo ja estava avisat que era un grup molt treballador, sobretot en l’aspecte físic, però jo et diré que sobretot m’ha sorprès positivament el respecte amb el que m’han tractat a mi i l’interès amb el que s’han pres la feina i la filosofia que jo volia impulsar en el treball que hem estat fent durant aquest temps.

Una part important de la teva trajectòria ha estat connectar la ciència i l’alt rendiment. Quan arribes a una selecció, fins a quin punt les dades i l’evidència científica determinen el treball diari?

Jo crec que al final aquesta dicotomia que durant molt temps hi ha hagut algú que de manera interessada ha intentat afirmar és totalment estúpida. Al final el món pràctic no viu sense un coneixement científic i el coneixement científic no viu sense algú que pugui aplicar el coneixement que es crea a la pràctica diària. Jo crec que al final la ciència i l’alt rendiment estan avui dia presents en qualsevol expressió d’entrenament esportiu perquè no té sentit d’una altra manera.

El que passa és que, en el meu cas, el que m’ha permès aquesta experiència és poder aplicar el que jo ja tenia al cap i el que ja havia provat amb els meus jugadors de centre de tecnificació, dels altres clubs amb els quals col·laboro amb un entorn de molt alt nivell i, per tant, bé, al final veure que realment aquests plantejaments que estan d’alguna manera recolzats, suportats per la ciència, realment tenen sentit també en aquest context.

Fins a quin punt continua sent imprescindible l’experiència i l’ull del preparador físic? Les dades ho expliquen tot?

Bueno, evidentment, les decisions no venen només de la ciència. Les decisions òptimes venen d’un triangle en el qual hi ha la ciència, l’experiència i les preferències.

El que passa és que segurament cadascú, a nivell filosòfic, suporta més la seva pràctica en una cosa o en una altra. Jo, segurament, pel meu perfil professional, suporto molt les meves decisions en el que diu la ciència. Però és evident que les dades, si bé ho poden explicar tot, s’han de poder aplicar d’una manera que sigui totalment ecològica. Que al jugador no li resulti estrany el plantejament que tu li estàs fent. I, per tant, en aquest sentit, la teva experiència, la teva reputació, t’ajuda moltes vegades a poder aplicar allò que vols sense que el jugador es plantegi si allò serà bo o serà dolent per ell, que és el punt en què podrien existir algunes friccions. I, per tant, l’experiència, lògicament, t’ajuda molt.

Actualment col·labores de manera permanent amb la Federació Catalana de Voleibol i treballes amb els esportistes del programa Blume. Quan mires un jugador de la selecció absoluta pots identificar aspectes que ja s’han de començar a construir als 15 o 16 anys?

Evidentment, i jo et diria que a més treballem al centre de tecnificació perquè els nostres jugadors de 15 o 16 anys, quan arribin a estar en una selecció absoluta, que tant de bo hi arribin molts i moltes, siguin millors que els jugadors que tenim ara i sobretot que siguin capaços de mantenir-se saludables, durant molt de temps, tenir carreres esportives molt llargues, rendint el màxim possible. Per tant, jo crec que quan treballem amb la filosofia del treball que també s’utilitza a selecció a Blume, evidentment amb uns continguts i amb unes càrregues molt diferents que estan adaptades als nostres esportistes, el que intentem és pensar que aquests jugadors, quan arribin a l’alt nivell, puguin ser fins i tot millors que els jugadors que tenim ara.

Què t’aporta treballar paral·lelament amb esportistes en formació i amb jugadors de selecció absoluta?

l que m’aporta sobretot és tenir dos entorns de treball que a mi, ara mateix m’aporten molt en el meu dia a dia perquè em permeten, això que hem comentat abans, aterrar tot el que a nivell científic jo estic treballant a la universitat i tot el coneixement que estem construint en el dia a dia de l’esport i, a més, en col·lectius que són del nivell, perquè en tots els casos són esportistes seleccionats, uns per estar en un centre de tecnificació i els altres per estar en una selecció absoluta. I, per tant, el primer que m’aporten és camp de treball, diguéssim, per poder aplicar tot això que nosaltres creem i construïm a la universitat. Però després m’aporta poder treballar amb jugadors en etapes completament diferents de la seva vida esportiva.

I, evidentment, l’aspecte educatiu, quan estàs treballant a Blume, és fonamental. Això no vol dir que a l’alt nivell l’aspecte educatiu no sigui important, però aquí pesa més altres coses, pesa més el rendiment, pesa més l’objectiu final. I, per tant, pots treballar en entorns que s’han d’aproximar de manera similar però que tenen objectius una mica diferents. I, per tant, et permet veure, d’alguna manera, tot el recorregut de l’esportista a la seva vida professional. I això és molt maco perquè als de dalt els pots explicar o recordar el que eren quan eren més petits i als petits els pots explicar el que s’haurà de fer quan siguin grans. I això et permet tenir una visió completa del recorregut de tota una vida esportiva.

I de la inversa, què estàs aprenent en aquesta experiència amb la selecció que podràs traslladar al treball amb la Blume i el voleibol català?

Una mica el mateix que t’explicava abans. Poder explicar a aquests nois el que necessiten, quines eines necessiten o amb què es trobaran quan estiguin a l’alt nivell. Per tant, se’ls podrà explicar de primera mà per què estem fent el treball a Blume, amb quin objectiu a llarg termini el tenim o el tenim en ment.

Que això és bo no només pels esportistes, sinó que també és bo per les seves famílies, perquè moltes vegades aquest equip de suport és molt important a l’hora de recolzar-los quan han de prendre decisions sobre la seva vida laboral, acadèmica o professional. I crec que això seria, segurament, una de les aportacions més grans que jo podré emportar-me a la motxilla d’aquest estiu per poder seguir treballant el projecte Blume, que ara mateix és, sense cap mena de dubte, un dels projectes amb els que jo treballo amb més il·lusió.

Fa poc presentaves el teu llibre 100 qüestions sobre l’exercici i l’activitat física. El mateix títol parteix de fer-se preguntes. Després de més de 20 anys treballant i investigant sobre rendiment esportiu, tens més respostes o cada vegada et fas més preguntes?

Jo et diria que tinc més respostes a les preguntes que abans tenia, però sí que és veritat que cada cop tinc més preguntes i cada cop, sobretot, el que tinc més clar és que no tindré mai totes les respostes, perquè això és impossible, perquè a més cada context és diferent i les innovacions que es fan en l’esport, d’alt nivell i en la ciència de l’esport són contínues. I cada dia tenim noves perspectives i llavors sobretot el que jo crec és que el que m’aporta fer-me aquestes preguntes i generar aquest procés de reflexió sobretot és intentar mantenir la curiositat, perquè el dia que deixi de ser tan curiós segurament serà el dia en què no tindrà sentit que jo intenti fer aportacions a l’esport.

En el voleibol encara entrenem massa per tradició? Continua existint el «sempre s’ha fet així» davant del que ens diu la ciència?

Sí, sí, sí, totalment cert. No és tant davant del que ens diu la ciència, sinó que sempre s’ha fet així per no vèncer la costum, i sobretot perquè encara manca molta formació. Quan anem als cursos d’entrenador de nivell 2, que són els que habitualment jo faig, o nivell 3, quan he fet cursos amb la Federació Espanyola encara trobes molta gent que fa les coses tal com li van ensenyar a ell per un factor de costum i perquè no s’han qüestionat si aquesta és la millor manera o no. Per tant, jo moltes vegades el que intento, i tornant una mica a la pregunta anterior, és fer-los reflexionar i obrir-los preguntes i sobretot que es qüestionin si el que s’està fent s’està fent per un motiu concret o simplement s’està fent perquè existeix una certa inèrcia.

Ets professor investigador, preparador físic, has estat entrenador i també divulgador. Quan t’entres al pavelló amb la selecció espanyola, quines d’aquestes versions amb Xavi Peña pesen més?

Bueno, suposo que un al final és totes aquestes coses a la vegada, no? I suposo que també soc marit i soc pare i això és impossible deixar-ho de ser. Però suposo que aquest estiu la que a mi em pesa més és la de preparador físic.

El que passa es que un preparador físic té unes ulleres que li permeten veure una mica més enllà i per tant jo crec que també puc fer aportacions des de l’educador que soc i per tant suposo que em dirigeixo als esportistes d’una manera concrea que crec que ells valoren. Explicant les coses d’una manera concreta que espero que sigui un fet diferencial, amb ulls curiosos com a investigador que soc, i després intentant entendre molt l’esport, perquè jo crec que un preparador físic, si no entén l’esport i no té una mirada d’entrenador, pot cometre algunes errades importants. Per tant, jo et diria que segurament la vessant que pesa més, o la versió que pesa més, és la de preparador físic, però sense descuidar les altres.

I per acabar, què està significant personalment i professionalment aquesta oportunitat amb la selecció espanyola absoluta?

Un repte, una oportunitat de gaudir, un reconeixement del que parlàvem abans i també una oportunitat per conèixer persones meravelloses. Hi ha molts jugadors que havia conegut, però d’altres que no, que els coneixia d’haver-me enfrontat amb ells com a preparador físic del Río Duero en competició, però no havia tingut l’oportunitat de poder xerrar amb ells, de conèixer-los, i jo et diria que aquesta és l’aportació més important que a mi m’està donant aquest estiu, conèixer molta gent que jo crec que val molt la pena, jugadors que realment jo crec que tenen un gran futur i que al marge de grans jugadors de voleibol són excepcionals éssers humans.

I quan acabi aquest estiu, què t’agradaria sentir que has aportat al grup?

Doncs jo crec que m’agradaria que aquests nanos i aquest cos tècnic valorés que el preparador físic de la selecció espanyola d’aquest estiu ha sigut una persona implicada, compromesa i rigorosa amb la feina i que tenia clar al cap com treballar amb els jugadors i que ha intentat transportar això al dia a dia de la selecció d’una manera que tingués sentit i que pogués ajudar aquests jugadors a tenir una metodologia de treball, una certa estabilitat en el treball d’aquest estiu i sobretot uns plantejaments que els puguin haver ajudat en alguna mesura a sentir-se bé competint i assolir els objectius que ells individualment i grupalment tenien al cap aquest estiu.

Jo crec que aquesta seria segurament l’aportació que m’agradaria tenir la sensació que he fet a l’equip aquest any.