Referent indiscutible del vòlei català i internacional, Maria Segura s’acomiadava de la competició després d’una trajectòria marcada per l’excel·lència, el lideratge i l’amor per l’esport. Després de més d’una dècada competint a l’elit europea, la barcelonina inicia una nova etapa amb la mateixa passió i compromís que l’han acompanyada a la pista. En aquesta entrevista, reflexiona sobre la seva trajectòria i els reptes de futur per al voleibol català i espanyol.

Ja havies dit que volies retirar-te en el “millor moment” i així ho has fet, amb una victòria al Mundial. Què et va passar pel cap en aquell instant?

Crec que ho vaig fer en el millor moment possible. No hauria pogut escollir-ne cap altre. Estava escrit, també per mi, que havia d’acabar així. I què et passa pel cap? Pau. Molta pau. No sé si tots els esportistes ho viuen igual, però jo vaig sentir una gran tranquil·litat i felicitat per haver acabat bé, per haver fet les coses com calia i per poder dir “ja està, he tancat el cercle”. Així que, sí: pau i felicitat.

Has explicat que busques un canvi de rumb professional. En quina direcció vas?

Seguiré vinculada a l’esport. L’esport ha estat el motor de la meva vida i m’apassiona moltíssim, no només el voleibol sinó l’esport en general. Ara treballo en una agència de màrqueting esportiu, SSM, i també estic implicada en una agència de representació de jugadores de vòlei i bàsquet, Max Agency. M’agradaria deixar un llegat important, guiar les següents generacions i ajudar a professionalitzar el nostre esport a Catalunya i a Espanya.

Si haguessis d’escollir una cosa que no repetiries i una que sí, quines serien?

Tot el que he fet, amb errors o sense, ho tornaria a fer. Perquè m’ha portat a ser qui soc. Hi ha coses que canviaria, però cada experiència m’ha servit per aprendre. Al final, dels errors és d’on més s’aprèn, i gràcies a ells he pogut créixer i madurar, tant dins com fora de la pista. Així que sí, repetiria tant les coses bones com les dolentes, perquè totes formen part del camí que m’ha portat fins aquí.

T’agradaria col·laborar amb la Federació Catalana en algun projecte vinculat al vòlei?

Sí. M’encantaria treballar de la mà de la Federació Catalana. Crec que ara mateix és la federació més potent d’Espanya, tant pel projecte de clubs com per la feina amb les joves promeses. El treball que es fa a la Blume és espectacular i té molt futur. El vòlei català és el cor del voleibol espanyol, d’on s’estan nodrint totes les seleccions masculines i femenines.

Et consideres satisfeta amb el que has aconseguit?

Sí, molt. He complert tots els somnis menys un: els Jocs Olímpics. He arribat al màxim nivell, he gaudit molt i crec que he sabut transmetre la meva passió pel vòlei a tothom que m’ha conegut. Volia que la Maria jugadora deixés també el record de la persona, i crec que ho he aconseguit.

Mirant els aprenentatges de tants anys com a professional i capitana, què creus que una jugadora que avui entra a l’elit ha de tenir clar des del primer minut?

Ha de saber que hi haurà moments bons i dolents, però que els bons sempre recompensen els dolents. Els moments difícils són els que més t’ajuden a créixer. Qui vulgui dedicar-s’hi ha de tenir clar el camí que vol recórrer i, sobretot, treballar molt i amb constància, però sense oblidar-se de viure l’experiència.

Com et defineixes ara, amb 33 anys, fora de la pista?

Soc una persona a qui li encanta viatjar i gaudir tant dels petits com dels grans moments. M’agrada envoltar-me de gent nova, conèixer persones i seguir aprenent de cada experiència. Intento aplicar el que m’ha ensenyat l’esport a la feina. Soc “disfrutona”, però també molt conscient del moment que estic vivint: estic sortint de la meva zona de confort, però amb il·lusió i amb moltes ganes de continuar creixent.

Com veus el futur de la selecció espanyola?

Té un futur molt bonic i pot arribar molt lluny. A fora tothom en parla molt bé: els agrada el grup que tenim i la manera com s’està treballant des de les júniors fins a l’absoluta. Potser encara no és moment de parlar de medalles —Europa és duríssima—, però sí d’un equip que seguirà creixent i jugant molt bon voleibol.

I el vòlei català, quin paper pot jugar en aquest futur?

Té un paper clau. La feina que es fa a la Blume és molt important: és el cor d’on es nodreix la selecció espanyola. El nivell de les jugadores catalanes és altíssim i això demostra que s’estan fent bé les coses. Catalunya és un motor que ha de continuar impulsant aquest creixement i consolidar-se com un dels pilars del vòlei estatal.

En un món ple d’esports televisats, xarxes socials… com pot guanyar més visibilitat el voleibol i atraure públic jove?

La clau és que el voleibol es pugui veure en obert, per televisió, els caps de setmana —com ja passa a països com Itàlia, Alemanya, Brasil o Turquia—. Això és fonamental per donar projecció i visibilitat a l’esport.

Pel que fa al públic jove, a Espanya ja tenim la part més difícil: hi ha molt jovent que juga a voleibol. El que ens falta és professionalitzar aquest camí i donar-li més estructura perquè tot aquest talent tingui continuïtat. Si aconseguim això, farem un pas endavant molt gran per aportar més qualitat i estabilitat al nostre esport.

Fem un exercici d’imaginació: si demà et proposessin ser “ministra del voleibol” a Espanya per un dia, quines mesures prendries abans que s’acabi la jornada?

El primer que faria seria assegurar que tots els contractes estiguessin donats d’alta a la Seguretat Social. És una mesura bàsica i imprescindible per dignificar la professió. També crearia un canal esportiu on es poguessin veure partits de vòlei masculí i femení, impulsaria una escola nacional d’entrenadors i, sobretot, una mena de “Blume” espanyola per formar jugadors i jugadores com realment es mereixen.