Fa 16 anys (i els quatre propers també), la Federació Catalana de Voleibol camina amb pas ferm sota el lideratge de Maribel Zamora. Sota la seva direcció, la Federació ha multiplicat gairebé per set el nombre de llicències, passant d’uns 2.500 esportistes a més de 20.000. La xarxa de clubs també ha crescut significativament fins a arribar als 180, consolidant el voleibol com una pràctica cada vegada més present tant als pavellons com a les platges de tot el territori.
Aquest mes de juliol Zamora ha estat reelegida per a seguir conduint el present i futur del voleibol català amb l’objectiu de consolidar una línia d’expansió i innovació. De tot plegat en parla la flamant presidenta en aquesta entrevista.
Què destacaria més dels 16 anys que porta al capdavant de la FCVb?
Probablement, el creixement que hem assolit gràcies a la professionalització de la federació. Hem deixat enrere una estructura amateur i hem creat un equip professional, capacitat per desenvolupar tots els projectes que ens hem proposat. També cal destacar que comptem amb un equip directiu compromès amb l’interès general, per damunt dels interessos personals. El vòlei ha estat la prioritat, i això ha generat confiança entre els clubs, que han decidit sumar-se al projecte federatiu. El creixement del voleibol català en aquests anys és, sens dubte, fruit d’aquesta feina col·lectiva.
Quins són els principals reptes de present i futur de la federació?
Els principals reptes actuals són consolidar el que hem aconseguit i continuar treballant per donar visibilitat al vòlei català i a tota la feina feta amb l’objectiu de l’excel·lència. Al cap i a la fi, tant a nivell federatiu com des dels clubs o els esportistes, qualsevol acció que impulsem —ja sigui el Congrés Internacional, els esportistes que tenim a la Blume, els clubs que competeixen a nivell estatal o internacional, o les activitats de promoció— suposa un repte constant: mantenir l’excel·lència com a marc de referència i, sobretot, assegurar que el creixement s’acompanyi d’una bona gestió. Perquè créixer pot semblar fàcil quan estàs de moda, però el vòlei català no és una moda: ha de ser una manera de viure per a totes les persones que senten aquest esport com a propi.
Quin és l’estat de salut del voleibol català?
És excel·lent. Estem vivint un moment molt dolç. Òbviament, tot és millorable i no hem de perdre mai ni l’autocrítica ni les ganes de continuar avançant, però crec que ens trobem en una etapa d’expansió molt positiva, amb unes perspectives de futur molt prometedores.
El somni olímpic tornarà a ser una realitat? On som i què cal fer per aconseguir-ho?
Malauradament, el somni olímpic no depèn només de nosaltres. És un projecte que hauria d’encapçalar la federació espanyola i, sent realista, no crec que el projecte esportiu actual de l’estatal ens condueixi cap a uns Jocs Olímpics, almenys en la modalitat de pista. En vòlei platja sí que hi participem, però pel que fa al vòlei de pista, crec que és molt difícil, tant a curt com a llarg termini, imaginar que la selecció espanyola pugui classificar-se per a uns Jocs, tenint en compte la política esportiva actual i la competència a Europa, que és el continent més fort en aquest esport.
Se sent pionera com a dona dirigent d’una federació?
Vaig ser la primera dona en presidir la Federació Catalana de Voleibol, i és cert que encara som poques les dones que ocupem càrrecs directius en l’àmbit federatiu. Tot i això, no crec que el mèrit resideixi en el fet de ser dona, sinó en la capacitat i els resultats obtinguts. En aquest sentit, sí que em sento pionera pels canvis estructurals i estratègics que hem impulsat. Haver estat la primera dona presidenta no té sentit si no ve acompanyat de resultats; si no és així, el missatge feminista que es vol transmetre perd força.
