Ser mare i jugar a voleibol, és una combinació més que possible
Durant molt de temps, moltes esportistes ajornaven la maternitat fins al final de la seva carrera esportiva o bé la maternitat comportava la retirada del món de l’esport. En el vòlei català, trobem que, tant en la pista com en la platja, compaginar el ser mare amb seguir pràcticament esport és possible. “Has de fer malabars amb els horaris, però si no practiqués voleibol em sentiria malament amb mi mateixa per descuidar una de les meves passions”, explica Laura Pallarés, campiona de la prova de Torredembarra del Vichy Catalan Volei Tour de 2019.
Si bé estar embarassada comporta perdre la forma física, recuperar-la suposa una càrrega mental i física important, diuen les jugadores amb les que hem parlat, sobretot amb factors de per mig com el postpart i la lactància. Per a Marta Galcerán, que també ha estat jugadora de vòlei pista a Superlliga Femenina, la càrrega física i sobretot tècnica a la platja és més rellevant, per la qual cosa implica un major esforç. “La sorra no és com la pista, estàs una setmana sense entrenar i es nota molt, pel físic, per la tècnica i la coordinació; fins i tot vaig haver de tornar als entrenaments de nivell 0 per poder tornar al meu nivell”, relata Galcerán, campiona de Catalunya de vòlei platja l’any 2017 i mare de dos infants, una de les quals ha nascut recentment.
Seguir practicant voleibol suposa un refugi del que comporta haver de complir unes expectatives a la feina, seguir amb les activitats del dia a dia i criar un infant. “Quan entro a la pista els meus problemes desapareixen i, durant unes hores, no tinc res més al cap que voleibol”, coincideixen totes les entrevistades. Aquestes mares també confessen que, sense el suport de les seves respectives parelles i familiars propers, “seria pràcticament impossible seguir endavant”.
Un dels millors exemples és el d’Anna Català i el seu exmarit, ambdós esportistes. Els caps de setmana en que hi ha torneig a qualsevol demarcació catalana o espanyola, es van alternant per fer-se càrrec un cap de setmana si i un cap de setmana no amb la seva filla. “Per sort, comptem amb la suficient empatia per coordinar-nos i poder practicar els nostres hobbies”, assenyala Català.
Amb el pas dels anys, la seva filla, de deu anys, li pregunta si pot acompanyar-la. “Vas al vòlei, mama?”, i no para a fins que la convenç per anar-se’n amb ella. “No hi ha cosa que em faci més feliç que ella sola s’hagi enamorat del vòlei tant com jo i puguem jugar en el mateix club, a més de pilotejar juntes mentre escalfo”, detalla il·lusionada Català. “Encara no sé ben bé com puc combinar-ho tot, però compartir els hobbies amb ella m’omple l’ànima”, finalitza.
El camí de la maternitat en l’esport no ha estat sempre un camí de roses. Els principals pors que tenen les jugadores són la falta d’acompanyament dels seus clubs o la retirada del suport per part de les marques patrocinadores, com va ser el cas de Lara Lugli a Itàlia l’any 2019, a la qual van expulsar del seu equip per quedar-se embarassada i va ser amenaçada amb haver de pagar una indemnització per, suposadament “danys i perjudicis” al tenir la intenció de voler ser mare.
Per sort, cap de les entrevistades ha sofert aquest tipus d’injustícia; elles reclamen que, mitjançant l’evolució de la societat, aquests fets siguin cada cop menys freqüents i fins i tot s’extingeixin. “La gent del meu club sempre m’ha valorat com a jugadora i com a persona; em deien que tornés quan pogués i em sentís preparada, i junts estem desenvolupant una millora del vòlei platja dins l’entitat”, destaca agraïda Galcerán.
En aquest sentit, des de les institucions també s’han dut a terme polítiques que afavoreixin la possibilitat de combinar la maternitat amb l’esport. La Federació Catalana de Voleibol aposta per seguir recolzant a les esportistes que han estat mares, congelant els punts aconseguits en els tornejos de vòlei platja durant un any després de l’última participació en un esdeveniment esportiu.
