Albert Elvira és un àrbitre català de voleibol que aquesta temporada ha promocionat a Superlliga Masculina i a la Lliga Iberdrola. Després de descartar la via de jugador i d’entrenador, el terrassenc va decantar-se per l’arbitratge, una branca del vòlei que l’ha permès evolucionar, tot i que encara li segueix creant petits nervis de l’emoció. Elvira repassa amb la Federació Catalana de Voleibol la seva trajectòria, els secrets que aquesta professió implica i els reptes que es marca de cara a un futur proper.
Explica’ns, primer de tot, qui és l’Albert Elvira?
És un noi de trenta-un anys que va conèixer el vòlei a l’escola, de casualitat, en una classe d’educació física. Vaig començar a jugar, m’hi vaig enganxar i, com veia que com a jugador no arribaria gaire lluny, el meu professor d’educació física em va proposar fer el curs d’àrbitre escolar per guanyar uns calerons el cap de setmana. El primer any em va agradar força, i aleshores vaig decidir augmentar el nivell perquè se’m quedava curt. Vaig veure que hi havia un curs d’àrbitre de la federació, m’hi vaig apuntar i fins al dia d’avui.
Normalment, la gent prefereix jugar a xiular… vas veure clar des d’un primer moment que no arribaries a aconseguir ser un gran jugador?
No em va costar gaire prendre la decisió, ja que pel que fa a jugador veia que no hi havia una progressió. Arbitralment, em va enganxar, com a entrenador no perquè no tinc paciència, i actualment, de les tres opcions que hi ha, si hagués de tornar a escollir, em quedo un altre cop amb l’arbitratge.
Veies clarament que tenies un futur per aquest camí, oi?
Sí, perquè quan vaig començar amb els escolars veia que se’m donava bé. Anava xiulant les petites coses, la gent no protestava… i et pares a pensar que si ningú es queixa, és perquè no ho estaràs fent pas malament. A partir d’aquí, tot va ser anar progressant federativament i, amb el pas dels anys la meva ment em deia: doncs potser has escollit el camí correcte.
Vas ser tu sol el que va prendre la decisió d’anar per aquesta via?
Sí, quan vaig acabar el primer any de tutor de joc escolar, em vaig tirar de cap a fer el nivell I actual de la FCVb. Això va ser quan jo tenia divuit anys, el Nadal del 2009, sent així la meva catorzena temporada com a àrbitre.
En quin moment vas decidir fer un pas endavant a la teva carrera i anar escalant en el nivell de categories?
Com tothom suposo. Al principi comencem perquè és una manera de guanyar cèntims. Sí que va haver-hi un moment al poc de començar que vaig estar a punt de llençar la tovallola per un partit molt dolent que vaig tenir, però van animar-me a fer que continués endavant. Els vaig fer cas i, a partir d’aquí, els partits que em donaven m’anaven sortint bé i com que depenia de mi continuar progressant en l’àmbit català, vaig pensar que era un bon moment per treure’m el nivell II. Com reunia els requisits suficients per presentar-me, vaig fer-ho i sent un dels únics que va aprovar a la primera.
Tenies en la teva ment poder viure de l’arbitratge?
No. Quan parles amb gent que està per sobre teu, veus que ells tenen la seva pròpia feina i que l’arbitratge no dona per viure, sigui a nivell català, nacional o internacional. És un hobby remunerat i depèn de quina categoria és un gran hobby remunerat.
Fins a quin nivell et compensa tenir un hobby que et tregui tant de temps i no et permeti viure d’això?
És un hobby remunerat en el qual s’han de sacrificar moltes coses, en l’àmbit personal i en l’àmbit familiar. He hagut de canviar horaris de feina, demanar festa… en tot cas, si t’hi dediques és perquè t’agrada de veritat. Jo crec que arriba un moment on ho fas per amor a l’art, és a dir, arbitraria partits sense cobrar perquè m’ho passo bé sobre la cadira.
De quina forma sols planificar-te els caps de setmana?
A casa ja saben que no poden comptar amb mi, llevat que s’hagi planificat una activitat amb molt de temps. Sí que és veritat que tenim la facilitat de donar nosaltres la disponibilitat que volem, i en aquest sentit jo estic una mica més limitat. Ells saben que dissabte a la tarda i diumenge al matí jo tinc partit tant sí com no.
Què n’extreus de tots aquests anys que portes com a àrbitre? Entenc que hi haurà coses bones i d’altres no tan bones… Enumera-les
De coses no tan bones potser anomenaria les dificultats que travesses quan comences, tens un mal partit i penses a deixar-ho, tot i que per sort d’aquestes a mi me n’han passat realment poques. Coses bones hi ha moltes més… per exemple els companys, amics que són quasi família, conèixer a gent de tota Espanya.
L’àrbitre és una figura que normalment no se sol valorar tant com els jugadors, però que és important dins de qualsevol esport… què sents quan els aficionats/jugadors o altres persones diuen que els àrbitres són molt dolents?
En aquest sentit, la gent fa servir com a exemple el futbol. Personalment, quan pujo a la cadira d’àrbitre, jo em fico dins la meva pròpia bombolla i ja poden ploure els insults que jo no m’hi paro a escoltar i pensar el que em diuen. Tampoc m’interessa el que em diguin, jo em dedico a xiular i intento fer-ho el millor que puc; Evidentment que els àrbitres som humans i, com tothom, tenim errors i ens equivoquem, tot i que hi ha gent que encara no ho entén això. Recordo una frase que ens va dir un cop en David Fernández: el millor àrbitre és el que quan acaba el partit, ningú sap qui era. Si tu marxes sense que cap persona conegui el teu nom, és que has fet un bon partit.
T’ha arribat a afectar alguna crítica?
Arribar a afectar com a tal no. Sí que és veritat que amb el pas dels anys, amb la meva forma d’arbitrar, he canviat. Per la meva forma de ser, soc molt perfeccionista, i cada cop que cometia un error, em fustigava molt a mi mateix, quasi a nivells malaltissos. En aquest sentit, sí que he tingut suport de companys com en Joaquim Ventura, que m’han fet veure les coses amb una perspectiva totalment diferent. Jo em puc equivocar en un partit 2-3 vegades i la culpa de la derrota és meva; però jo quan finalitza no vaig a un jugador m’hi acosto per dir-li que han perdut perquè ha fallat 4 serveis, 6 rematades, 8 serveis… Per què a nosaltres se’ns castiga d’aquesta forma? Dona per a reflexionar.
Quin tipus d’àrbitre et consideres? Un dialogant, un mes estricte… explica’ns
Soc bastant dialogant. M’agrada controlar el partit, tenir-lo sota control i no fent servir en excés les targetes; sí que soc tolerant amb els jugadors, però sense sobrepassar els límits. En aquest sentit, igual que com a entrenador no tinc paciència, com a àrbitre sí que la tinc.
Quina diries que és la teva major virtut i el teu defecte més gran dins aquest àmbit?
El meu pitjor defecte és que soc massa perfeccionista i que vull tenir-ho tot sota control. Aleshores, quan succeeix qualsevol cosa que no depèn de mi i que no puc controlar, em poso nerviós. En sentit contrari, com a virtut, crec que sé escoltar, i això m’ajuda a dialogar amb els equips i calmar una mica els ànims quan els partits comencen a escalfar-se. També ajuda molt que fa més d’una dècada que xiulo, per la qual cosa depenent de quines persones, que ja em coneixen, no protesten igual que si arbitrés una persona que acaba de començar en l’arbitratge.
Fins a quina edat et veus arbitrant?
Fins a la que em deixin. Jo sempre ho dic, que continuo xiulant perquè quan rebo una designació començo a tenir papallones dins l’estómac. En el moment que deixi de sentir aquesta sensació d’il·lusió, la meva carrera arbitral haurà acabat.
Quins són actualment els teus referents arbitrals?
Catalunya per sort compta amb grans àrbitres que són uns referents. Jo no he vist mai arbitrar a Diego León, però si vaig coincidir amb ell un cop que va començar a fer l’acta d’un partit i jo allà al costat amb el marcador. Sense veure’l arbitrar, per a mi ja era un referent. Altres amb els que sí que he compartit pista i que m’hi he fixat sempre poden ser en Quim, l’Eduard, el Xavi, en David… tota aquesta gent que porta més de quinze anys xiulant en les més altes esferes del vòlei, per a mi són un referent. Fora de casa, també m’hi he fixat en Susana Rodríguez a pista i José María Padrón a la platja… per com són, per com arbitren, per com gestionen un partit complicat.
Com afrontes l’arbitratge ara que has aconseguit promocionar a Superlliga Masculina?
Tot i que hi ha alguns jugadors i jugadores que ja coneixem perquè els he xiulat a Superlliga 2 i he anat pujant amb ells/es, crec que encara faltaran un parell de temporades a fer-me un nom i que la gent em respecti més encara. Intentem no muntar cap ciri aquesta temporada, fer bons partits i passar el més desapercebut possible per als jugadors, entrenadors i aficionats.
Quins reptes et proposes? Algun somni per complir?
No tinc cap repte com a tal. Evidentment, tothom somia a xiular a la màxima categoria a escala nacional, però mai va ser una obsessió el fet d’arribar-hi. Sí que és cert que quan fas el curs de nacional ja veus que pots anar pujant i estàs més a prop de l’elit, però jo no creia que pogués arribar-hi.
A tothom li agradaria ser àrbitre internacional i poder xiular una final olímpica, però són molt pocs els que arriben i ho aconsegueixen. Ara mateix el meu objectiu és mantenir-me a Superlliga i Lliga Iberdrola i, a partir d’aquí, el que vingui, benvingut sigui.
De quina forma creus que es podria animar als més joves a què es facin àrbitres de voleibol?
Tinc un amic que sempre diu una cosa que fa reflexionar: ‘el vòlei no és un esport minoritari, és un esport minoritzat’. Comptem amb un esport que té un gran volum de llicències i un gran volum de seguidors arreu del món, però aquí a Espanya sí que és un esport minoritzat. No tenim repercussió, no hi ha partits a les televisions… costa molt poder visualitzar un partit de vòlei, i si la gent no ho veu, no és capaç d’enganxar-se, sigui per jugar, veure’l o arbitrar.
