Arnau Raventós és un jove jugador de vòlei que encara la seva primera temporada al Balàfia Vòlei, equip de Superlliga 2. Després de passar tota la seva adolescència creixent com a jugador al CV Monjos, el club del seu poble, li ha arribat l’oportunitat de provar-se a la categoria de plata del vòlei espanyol, fent un salt de dues categories en només uns mesos. ‘Poder fer un salt d’aquest tipus ja és suficient motiu per captivar-te’, explica emocionat l’Arnau en relació a com es va gestar el seu fitxatge. Aquest cap de setmana, tant el jugador com l’equip debutaran a casa contra el Cisneros Alter de Tenerife.
Per a qui no et conegui… qui és l’Arnau Raventós?
No sóc ningú especialment important. Vaig néixer a Santa Margarida i els Monjos i jugava a hoquei des de petit, fins que un dia em van fer provar el vòlei i va agradar-me tant que m’hi vaig quedar. Amb el pas dels anys, després de jugar només en el CV Monjos, he anat pujant de categories i, alhora, millorant el meu nivell fins avui dia, que he fitxat pel Balàfia Vòlei de Superlliga 2.
Amb quina edat vas començar a decantar-te pel voleibol?
No et sabria dir exactament, però sí que estic segur que va donar-se quan jo estava estudiant entre segon i quart d’ESO. En aquell ‘bypass’ de dos anys vaig anar combinant els dos esports, si bé prioritzava l’hoquèi, ja que jugava al Vilafranca i requeria una certa disciplina a nivell d’esforç. És cert que amb el temps vaig anar perdent la il·lusió i l’encant que sentia per l’hoquèi, i guanyant cada cop més ganes de jugar a vòlei. Va ser important l’aspecte que l’ambient era molt familiar i acollidor, una cosa que no havia sentit quan jugava a hoquei. A més, notava cada cop que entrenava que, pel poc temps que portava jugant, el nivell que demostrava era alt i comptava amb marge de millora, per la qual cosa vaig decantar-me pel vòlei.
Com et descriuries com a jugador? Quines son les teves millors virtuts?
Com a jugador, penso molt en l’equip i alguns cops pot ser una cosa bona i en d’altres, una llosa. El vòlei és un esport molt anímic, de psicologia de grup i sempre intento mirar per l’equip i els nostres jugadors. Quan jugava als Monjos, jugant d’oposat, tenint una vessant atacant i bloquejadora, per la qual cosa mai he tingut la càrrega defensiva que té un punta o un lliure. Bàsicament, el meu potencial resideix en l’atac.
Has jugat pràcticament tota la teva curta carrera al CV Monjos… quins records i quins aprenentatges n’extreus?
Del CV Monjos no deixaria de dir coses bones… he crescut com a persona amb ells, perquè m’han ensenyat a ser una persona amb cap, a estimar aquest esport i que, al final, tot depèn del que creguis en el teu equip, a remar tots en la mateixa direcció.
Deuen haver passat molts entrenadors des que vas començar… quin d’ells t’ha marcat més? Perquè? Creus que el paper d’un entrenador és clau per a la formació dels jugadors?
Jo crec que el meu primer entrenador, el meu tiet, en Jonathan. Per la forma que té de ser ell envers els seus alumnes fa que estimis aquest esport, que vegis la vessant agradable i maca que té el vòlei. D’altra banda, podria anomenar-te el Facu, que va ser qui em va donar l’oportunitat de pujar al sènior del CV Monjos des que tenia 16 anys i sempre ha cregut en mi.
El paper d’un entrenador és primordial. Al cap i a la fi, un entrenador és com un professor, ja que radica en la seva forma d’ensenyar les coses el fer que ho odiïs o t’hi enamoris. És la seva feina saber portar la psicologia de l’equip, gestionar els daltabaixos que pugui tenir el grup i tot allò que envolta al conjunt.
Com influeix el vòlei en el teu dia a dia?
Doncs al final és una part més. Aquest any ha canviat molt perquè començo la universitat, i al ser una enginyeria, haig de dedicar-li un temps important. Crec que el canvi m’ajudarà a valorar encara molt més el meu temps, a saber repartir-lo millor i, sobretot a repartir-lo entre els estudis i el vòlei.
Aquest estiu has fet les maletes per fer un salt important a la teva carrera. Ha estat una decisió senzilla? Com encares el fer el salt a professional amb només 20 anys?
No, ni molt menys, va ser bastant complicat. Al final el CV Monjos era el club de la meva vida, i va haver-hi un temps en que tenia por, no només per deixar-los a ells, si no també per marxar de casa i viure sol amb només 20 anys.
Encara estic assimilant una mica el que m’ha passat. No sabia ben bé el que em trobaria, ja que no sabia com funcionaven les coses en aquesta dimensió, ja sigui a nivell de joc, de velocitat i d’esforç, entre d’altres. Al final, arribo amb la motivació i ganes necessàries per aprendre tot el que pugui en el temps que sigui a Lleida.
Com s’ha donat el fitxatge pel Balàfia? Què et va seduir del projecte?
Al final no fa falta massa. Poder fer un salt d’aquest tipus ja és suficient motiu per captivar-te. Em va trucar l’entrenador del club, en Sergi Mirada, a mitja temporada per comptar amb mi per la propera temporada, tot i que, fins que no va acabar la campanya, no vaig tenir del tot clar quina decisió acabaria prenent.
Què esperes d’aquesta temporada? El salt de Primera Catalana a Superlliga 2 és molt gran i els equips contraris tenen gran nivell…
La meva mentalitat i el focus que tinc per a la temporada que tot just comença resideix, principalment en aprendre, millorar i ser una peça fonamental per l’equip el més aviat possible. El que primer haig de fer és adaptar-me al nivell, el ritme de partits i els entrenaments, una cosa que ja he vist des del primer moment que vaig saltar a la pista amb els meus nous companys.
Que creus que pots aportar a l’equip amb el teu joc?
Soc una persona físicament bastant explosiva. Tot el que tingui que veure amb moviments curts i ràpids, com el salt, el bloqueig o una rematada ràpida, podria servir d’ajuda.
T’agradaria dedicar-te al vòlei professionalment? És a dir, viure només d’aquest esport?
Jo crec que és un somni de tothom a qui li agrada aquest esport. És sabut que no és una tasca fàcil, però un cop hagués acabat la carrera, m’agradaria poder dedicar-m’hi, tot i que cal tenir un ‘pla B’ per si el camí del voleibol no anés de la forma que un espera.
On et veus dintre de 5 anys? Esperes sortir fora d’Espanya per progressar amb la teva carrera?
Si tot va bé, seguint jugant amb el millor nivell que pugui oferir, i afrontar tot el que vingui.
De quina forma convenceries a algú per a que practiqui el vòlei? Què és el que et transmet a tu el nostre esport cada cop que surts a pista?
Jo li diria que ho ha de provar. No sé perquè, però tota la gent que conec i que hi entra, acaba enganxant-se.
Em transmet seguretat, i t’aporta una confiança difícil de trobar en altres moments del dia a dia. Es una manera de desconnectar de la teva vida, tot el que et preocupi o t’estigui passant, desapareix.
