Vicenç Puigdomenech, una vida lligada al voleibol

El president del CV Mundet i membre de la junta directiva del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona (CEEB) repassa amb la Federació Catalana de Voleibol la seva trajectòria des de que, sent només un juvenil, comencés a familiaritzar-se amb un esport que l’acompanyaria tota la seva vida.

“Recordo quan a uns amics i a mi van preguntar-nos si volíem jugar al vòlei allà per l’Escola Industrial… em va enganxar tant que no m’hi he pogut separar mai, malgrat que només hagi pogut jugar-hi set anys”, explica Vicenç Puigdomenech mentre pren un cafè a l’habitual cafeteria del barri on hi para de tant en quant. Degut a un accident de trànsit l’any 1970, Vicenç va deixar de banda les pistes com a jugador per passar a les banquetes com a entrenador, tot i que també ha actuat com a aplegapilotes i com a president del club de Mundet.

Durant els pràcticament seixanta anys que Vicenç Puigdomenech ha estat lligat al vòlei, aquest esport ha canviat molt, tant en nombre i sexe de practicants com en la tècnica i la tàctica del propi. “Abans del canvi de segle, la majoria de pares es pensaven que el voleibol era un esport que només practicaven les noies, ja que va popularitzar-se amb l’aparició a Telecinco de la sèrie ‘La panda de Julia’, fent créixer així el nombre de dones practicants”, rememora amb nostàlgia. “Què fan aquests nois jugant al vòlei? si és un esport de noies!”, recorda haver escoltat Puigdomenech d’un pare a la graderia mentre uns companys feien uns tocs de pilota.

Fundat la temporada 1961-1962 mitjançant el col·legi dels Salesians, el Voleibol Mundet estava dividit en dos: un equip femení i un equip masculí, creat aquest dos anys més tard. La gerència esportiva requeia des de 1970 sobre Puigdomenech i els seus amics, però de tots els aspectes institucionals i econòmics s’encarregava el director de l’escola.

“Sempre hem estat un club molt humil, ja que no podíem permetre’ns anar gaire lluny a disputar Campionats d’Espanya o segons quines categories”, comenta el directiu. “Avui en dia tampoc podem assumir depèn de quins costos, perquè malgrat i aconseguir bons resultats, pujar a categories superiors suposa un extra impossible”, afegeix. Vicenç destaca que el CV Mundet és un club formador que tracta d’extreure el major nivell dels seus jugadors i jugadores per tal de que acabin en clubs de categories més elevades. “No podem prometre a algú que arriba que menjarà caviar, perquè no és així, però som molt directes i sincers amb la nostre proposta esportiva”, assenyala.

El directiu també recorda amb enyorança el canvi de joc d’abans al d’avui en dia. “La primera final olímpica va enfrontar Japó amb la Unió Soviètica, i no eren capaços de fer més de deu tocs consecutius, era un joc molt més simple i menys elaborat que actualment”, rememora. “Si avui en dia no comptes amb 3 o 4 jugadors que arribin al metre noranta d’alçada ets un equip estrany, però abans, amb només tenir-ne un així d’alt, ja marcaves la diferència”, assenyala Vicenç. Ell mateix destaca que, amb la introducció de les noves tecnologies, els joves poden aprendre tant la tècnica i la tàctica del voleibol de forma autodidacta mitjançant vídeos de YouTube o blogs d’internet. “Abans, si algú que en sapigués no t’ensenyava, no podies aprendre ni avançar; ara és tot molt més senzill”, sentencia.

Portar tants anys lligats al voleibol ha donat molt de si: alegries, tristors, ascensos, descensos… i sobretot anècdotes. Preguntat sobre el tema, Puigdomenech escull una per sobre de totes: una en que va haver de posar-se d’àrbitre. “Va venir aquí a jugar un equip de Saragossa i l’àrbitre va faltar, així que per no fer-los tornar-se’n cap a casa després del llarg viatge, ens hi vam posar un company i jo. Quan dubtàvem d’algunes jugades, les donàvem cap a l’equip de fora per que sentissin que fèiem un bon arbitratge. En el partit de tornada a Saragossa, vàrem trobar-nos a un fotògraf barceloní i el vam convèncer de que vingués al partit. En un moment de molta tensió del partit, mentre ell feia fotografies donant voltes per la pista, l’àrbitre es va dirigir a ell i el va sancionar amb l’equivalent a una targeta vermella, sumant un punt per l’equip rival; ningú sabia on amagar-se de la decisió presa per aquell àrbitre, que va acabar ajudant a l’equip de Saragossa a guanyar la ronda”.

El directiu es sent agraït d’haver pogut dedicar gran part de la seva vida lligat al vòlei, i anima encaridament a les noves generacions a sumar-se a un esport que no para de guanyar adeptes, tant a Catalunya com arreu del món. “Qualsevol que comenci ara només ha de divertir-se mentre aprèn, ja que, si comencen amb ordres o patrons de joc concrets, tindran una pressió afegida que farà que acabin odiant l’esport”, respon contundentment. “Que tornin la pilota de la forma més estrafolària possible, que es tirin pels terres contínuament i que provin tot tipus de coses, perquè més endavant ja tindran temps d’aprendre els veritables conceptes tècnics i tàctics, però el primordial quan comencen és que es diverteixin”, finalitza.

Facebook
Twitter
LinkedIn
Desplaça cap amunt